Abans de mitjans del segle XX no té sentit parlar de turisme a Menorca: senzillament no existeix; a l’any 1964 amb prou feines es compten en total poc més de 1.500 places turístiques (avui en dia, a mode de comparació, només l’oferta legal ronda les 50.000, sense tenir en compte les places no regulades). Del que sí tenim constància és de la presència de visitants esporàdics a partir del segle XVIII que recalen a l’illa per diversos motius. Aquests viatgers són els primers que s’aventuren a recórrer Menorca observant els terrenys, construccions i habitatges i estudiant l’economia i els costums socials de l’època, deixant plasmades les seves impressions en llibres, articles i cartes. Aquestes publicacions després es distribuiran per la península i part d’Europa, sobretot dins el segle XIX: serà quan es posarà la primeríssima pedra per a la formació de la futura imatge turística de l’illa.
En primer lloc, cal destacar la figura de John Armstrong, militar anglès destinat a l’illa durant la primera ocupació anglesa qui al 1752 publicà The History of the Island of Minorca, obra habitualment considerada el primer estudi històric relativament complet sobre Menorca.
Escrita en forma epistolar, l’obra conté 17 cartes. Les primeres constitueixen una profunda descripció dels municipis menorquins, prestant especial atenció a Maó, la capital, de la qual es destaca que està erigida a una gran altura i amb unes cases normalment fetes de cantons de pedra. Quant als edificis públics, l’autor expressa que no manquen d’embelliment o magnificència considerant que són producte dels “dèbils esforços d’una gent pobra per decorar el seu poble”. En remarca l’església i poc més. La casa del governador, per exemple, li sembla irregular en consistir de distintes parts construïdes en èpoques diferents. El port de Maó és “de grans dimensions i extensió, i proporcionalment ample”, i també en destaca la seva fondària i les activitats comercials que s’hi duen a terme. Del castell de Sant Felip assenyala que és la principal fortificació de l’illa i la descriu en detall, com també ho fa amb tantes altres fortificacions i punts clau de l’illa: resulta evident que un dels altres objectius d’aquesta obra és reunir prou informació per garantir la seguretat de Menorca en mans angleses (“és inimaginable (…) que els espanyols puguin arribar a reunir una flota suficient per sotmetre Menorca”).
Alaior, situat a bona altura, és “el millor poble de Menorca, després de Maó i Ciutadella”, raonablement ben edificat i amb una església d’estructura gòtica atractiva. La Casa del Rey, que segons Armstrong constitueix el màxim progrés que ha fet l’illa per tenir una posada, ofereix “aliments durs i llits incòmodes”. Es queixa també que “rarament s’hi troben ous, però a vegades es pot aconseguir un gall i pa integral; no obstant, cal no esperar grans delicadeses en una part del món on hi ha pocs viatgers (…) i la demanda és purament casual”.
Es Mercadal es descriu com un lloc pobre, edificat de forma desagradable, tot i que en estar al centre de l’illa resulta una aturada comú en el camí de Maó a Ciutadella. La Casa del Rey del terme “és tan precària que usualment ens allotgem a una casa privada”. L’església amenaça ruïna, i de la muntanya del Toro en destaca l’estret i arriscat camí de pujada per visitar el convent. El port de Fornells és descrit com a molt gran i espaiós, però on només els qui el coneixen bé s’hi atreveixen a entrar per mor de les dificultats per fondejar i el perill d’encallar en les seves aigües poc profundes. A Armstrong l’enamora tant la propietat d’Addaia, amb terres riques per al cultiu i cobertes dels vents del nord i un port preciós, que preferirà aquest lloc per damunt qualsevol altre indret de l’illa. El militar anglès conclou la descripció del centre de l’illa detallant certs aspectes del castell de Santa Àgueda i destinant un sol paràgraf a Ferreries, poble del qual “poca cosa hi ha a dir”.
Quant a Ciutadella, des que deixà de ser la capital de l’illa, considera que ha perdut en molts aspectes, en especial en el comerç portuari. Amb tot, es troba completament murallada, amb un port petit però de fondària suficient i un palau del governador irregular però des d’on s’aprecien bones vistes del poble i de Mallorca. L’església és magnífica, d’estil gòtic, essent la més gran de l’illa i la Catedral de tota Menorca. Les places del centre del poble són molt freqüentades durant l’estiu, quan la calor és sufocant, mentre que a l’hivern és agradable passejar pel camí de Sant Nicolau. Finalment, destaca l’interès que desperta als viatgers la Cova-Parella, a Cala Blanca, d’entrada estreta que es va eixamplant per deixar pas a un conjunt infinit d’estalactites.
Armstrong finalitza amb una descripció força negativa del caràcter dels menorquins, els quals si antany eren distingits per la seva valentia i l’habilitat en el maneig de les fones, ara en canvi han perdut tot coratge, són desconfiats entre ells, presten una obediència cega a les autoritats i, fins i tot aquells en condicions de pobresa i opressió semblen feliços i satisfets. Molt rarament tenen lloc activitats d’esbarjo, preferint la tranquil·litat de la vida domèstica. Els frares i capellans, amb tot, organitzen alguns espectacles i comèdies els dies de festa i durant el carnaval els homes i dones es mesclen amb desmesurada alegria i llibertats, tenint present emperò les supersticions religioses durant aquestes celebracions. A les escoles dels convents hi atenen els joves, però les ensenyances es limiten a aprendre llatí, i els principis bàsics de les ciències o les matemàtiques són desconeguts.
L’obra de John Armstrong tingué una difusió molt àmplia: es publicava originalment el 1752 en anglès, i en menys de trenta anys ja havia aconseguit edicions i reedicions alemanyes, espanyoles, franceses i irlandeses. Es considera igualment el text fundacional de tots els llibres de viatgers i aventurers a Menorca, pres com a referència per molts autors posteriors.
No seria just acabar aquest capítol sense assenyalar que Armstrong, tot i ser pioner en fer una descripció completa de l’illa, no fou el primer en publicar-ne llibres sobre ella. Joan Dameto i Cotoner, historiador mallorquí, escriví el 1632 la Historia general del Reyno Baleárico en dos volums, dels quals només el primer veié la llum. En l’obra, de caràcter eminentment historiogràfic, també es realitza una descripció de les illes de l’època, però la de Menorca és tan breu (tot just una pàgina i mitja) que no ens serveix per al nostre propòsit: el mateix Armstrong, en consultar l’obra de Dameto, reconeix en les primeres pàgines del seu llibre que li va resultar de poca ajuda en el seu estudi.
Fonts consultades:
- Armstrong, J. (1752) The History of the Island of Minorca. Londres: Davis. (cercant pel títol aquí el podeu llegir gratuïtament si teniu un compte de Google).
- Dameto, J. (1632) Historia general del Reyno Baleárico (p. 47-49). Mallorca: Gabriel Guasp.
- Méndez, A. (13 febrer 2013). Menorca en els llibres de viatge. El turisme al llarg del temps [missatge en un blog]. Recuperat de http://amendezvidal.blogspot.com.es/2013/02/menorca-en-els-llibres-de-viatges-el.html
- Méndez, A. (17 febrer 2013) John Armstrong. Diari Menorca. Recuperat de https://menorca.info/opinion/firmas-del-dia/2013/557915/john-armstrong.html
- Murray, I. (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística (Tesi doctoral). Recuperat de http://www.tdx.cat/handle/10803/104203
Font imatge 1: https://www.abebooks.co.uk/History-Island-Minorca-Menorca-Armstrong-John/6202894423/bd
Nota: les cites en català del text d’Armstrong són traduccions personals de l’anglès.
Es racó d'en Joan 
Joaaaaan!! Que guai que t’hagis fet un blog!! Llegin-te he recordat els dies que em contaves coses de sa vostra súper illeta!! Ets tot un llibre obert!! Esper que et vagi geniaaal!! Besitos eivissencs! 😊
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Vero! Igualment, que et vagi genial. Besades menorquines 😉
M'agradaM'agrada