A Charles Chaplin no li agradaven les festes de Nadal. Deia que li feien recordar la pobresa de la seva infància a Londres. Amb tot, l’atzar capritxós féu que trobés la mort, precisament, un 25 de desembre de 1977, tot just ara fa quaranta anys. Del no-res a la fama mundial, del teatre de varietats a Hollywood, de l’adoració popular a l’ostracisme i a l’exili, trobam en la vida del geni britànic la història d’un dels directors i actors del sèptim art més transcendentals i, sens dubte, una de les personalitats més atractives del segle XX.
Els inicis
Charles Spencher Chaplin va néixer probablement el mes d’abril de 1889 al barri de Walworth, Londres. Fill d’un còmic alcohòlic i irresponsable, es va criar amb el seu germà Sidney i la mare dels dos, Hannah -també còmica-, que tenia problemes econòmics per mantenir-los. Moguts per la necessitat, els germans Chaplin van pujar als escenaris des de molts joves, amb petits papers en modestes companyies teatrals de la capital anglesa. Mort el pare quan Charles comptava deu anys, internada la mare en un manicomi sols dos anys més tard, els germans es veieren obligats a viure en un asil de pobres durant la seva preadolescència.
Descartats els estudis -assistí molt poc temps a l’escola-, als devuit anys Chaplin va aconseguir un contracte amb la companyia de comèdia muda de Fred Karno en què treballava el seu germà. Passaren uns anys de gires teatrals amb èxits relatius, amb els seus encerts i les seves errades, fins que va arribar la gran oportunitat: una gira pels Estats Unitats amb la companyia. Era l’any 1910 i, després d’un període de reeixides gires per les ciutats nord-americanes, Chaplin encara tornaria a Londres per treballar-hi uns pocs mesos.
Quan li va venir de nou l’oportunitat de viatjar als Estats Units, el dia anterior a la partida deambulava pels carrers de la ciutat anglesa, trist i emocionat, pensant que era el darrer cop que trepitjava aquells carrers. No anava errat: tenia vint-i-un anys en partir i ja mai més no havia de tornar a establir-se al país que el veié néixer.
Els Estats Units i les mels de l’èxit: el personatge de Charlot
Ja a Los Ángeles, Chaplin va realitzar de nou diverses gires amb la companyia de Karno, mentre interpretava papers variats. No seria fins al 1913, any en què el còmic i empresari Mack Sennet el va descobrir, quan crearia la figura més entranyable de la història del cinema: Charlot. Amb un elevat sou de 175 dòlars setmanals, Charles treballà per a la companyia de Sennet -la Keystone- i començà a bastir la seva llegenda, interpretant aquell vagabund innocent i desmanyotat, estimat per tothom, al llarg de més de trenta curtmetratges en sols deu mesos. L’èxit fou immediat : el públic es divertia com mai no ho havia fet i s’omplien les sales de tot el país.
El 1915, Charlot ja havia traspassat fronteres i enlluernava arreu del món. Endemés, Chaplin començava a dirigir i escriure les seves pròpies pel·lícules, i més endavant també en composaria parcialment la música. L’any 1916, plenament conscient de la seva popularitat, el director anglès firmà un contracte multimilionari amb la Mutual Film, que li atorgà llibertat gairebé completa per realitzar els seus films. Darrere les càmeres, i a diferència de la innocència del seu personatge, Chaplin era meticulós i exigent fins al moll de l’os -a La quimera de l’or rodaria una escena fins a 464 vegades-, amb una disciplina de treball que sovint li ocasionava dificultats amb el seu elenc, si bé quan les coses sortien bé resultava força agradable i generós.
Fins al 1919 en què va fundar la seva pròpia productora (la United Artists), Chaplin produí els seus curtmetratges i migmetratges més notables, com ara Charlot, noctàmbul (1916), Charlot, emigrant (1917), l’antibèl·lica Armes a l’espatlla (1918) o Vida de ca (1918).
Fou en aquests anys, també, quan Anglaterra acusà Chaplin de no compartir les seves riqueses per ajudar en la I Guerra Mundial, tot i que, en realitat, el director britànic havia fet donacions anònimes a escoles, havia projectat Armes a l’espatlla de manera gratuïta a tot el món i col·laborà amb el govern d’Estats Units per promocionar els liberty bonds. Si bé Chaplin no fou mai un gran filantrop, les crítiques del seu país en aquest aspecte no es poden considerar fonamentades.
La consolidació del mite: els llargmetratges i la crítica social
El 1921, per uns últims compromisos amb l’empresa First National, Chaplin va estrenar la seva primera obra mestra, El nen, amb molts de dubtes per part dels productors. No obstant això, la història del fillet i del vagabund que li fa de pare -potser una de les pel·lícules més tendres que s’han vist mai- no passà desapercebuda, i la rebuda per part del públic fou extraordinària. Seguiren a El nen una successió de pel·lícules inigualable: Una dona de París (1923), d’inspiració psicològica i de les poques en què no apareix Charlot; “La quimera de l’or” (1925), retrat magistral de la febre de l’or; El circ (1928), potser el llargmetratge més divertit de Chaplin; Llums de la ciutat (1931), símbol de la magnanimitat del vagabund i preciosa història d’amor, i les celebèrrimes Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940).
Aquestes dues darreres neixen de la crítica social. En la primera, Temps moderns, se satiritza la deshumanització dels treballadors, sotmesos al ritme infernal de producció del taylorisme, present a les grans fàbriques a partir de principis del segle passat, i es critica també la repressió de les vagues sindicals per part del govern. A El gran dictador -la cinta més reeixida de Chaplin-, el duo Charlot/Hynkel suposa la denúncia directa del nazisme i de la intolerància en un moment en què la II Guerra mundial feia poc que havia començat; la fase de preproducció de la pel·lícula, de fet, havia finalitzat dies abans de l’inici del conflicte.
Set anys més tard, el 1947, Chaplin tornà a les pantalles amb Monsier Verdoux, comèdia negra en què el protagonista simbolitza l’antítesi de Charlot, i que el públic no entengué, tot i la seva incommensurable qualitat. L’any 1952 Chaplin trauria la seva darrera gran pel·lícula, Llums d’escena, parcialment autobiogràfica i amb la qual, segons relata a les seves memòries, va batre rècords mundials de taquilla.
Darrers anys: l’ostracisme i l’exili a Suïssa
No és cap secret que Chaplin era un home amb consciència social. Preocupat per l’avenç del feixisme i del nazisme a l’Europa d’entreguerres i per la pobresa derivada de la Gran Depressió, mostrà interès per la Unió Soviètica, es reuní amb personatges de la mida de Gandhi, donà discursos en els quals es dirigia al públic com a “camarades”… Tot açò, unit a la seva turbulenta vida sentimental -tingué onze fills i nombrosos matrimonis, sovint amb dones molt joves, que el portaven als tribunals-, propicià que l’FBI i McCarthy veieren en Chaplin un perillós comunista, un dels “bolxevics de Hollywood”, i el 1952 li fou anul·lat el permís d’entrada als Estats Units.
Charles Chaplin, que es denominava pacifista però no comunista, es retirà al poble suís de Corsier, de poc més de mil habitants, on amplià la família amb la seva dona Oona. Foren anys de tranquil·litat en els quals encara tindria temps de rodar dues obres correctes però indignes de la seva filmografia (Un rei a Nova York i La comtessa de Hong Kong), i de rebre un Óscar honorífic abans de morir, un 25 de desembre de 1977, a la seva mansió suïssa.
Es racó d'en Joan 
Deixa un comentari