Sinopsi:
Juan Pablo Castel és un reconegut pintor que es troba empresonat per l’assassinat de María Iribarne, la seua estimada. Durant les hores de reclusió, rememora els motius que el van portar a cometre un crim tan horrible, en una espantosa successió d’esdeveniments en què es detallen els dubtes, les obsessions i la soledat de l’artista.
Opinió:
L’argentí Ernesto Sábato (1911-2011) és un cas curiós en la literatura sud-americana. Físic nuclear de professió, publicà assaigs de caire científic i polític, i es guanyà el reconeixement literari mundial amb només tres narracions de ficció: El túnel (1948), Sobre héroes y tumbas (1962) i Abaddón el exterminador (1974). Influït per l’existencialisme francès, El túnel gaudí tot d’una de l’admiració d’autors com Thomas Mann o Albert Camus, que proposà la traducció de l’obra al francès.
Estructurada en prop de quaranta capítols molt breus, El túnel comença així: “Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne”. A partir d’aquí, Castel ens anirà contant l’evolució de la seua relació amb la jove, l’única persona que, segons el pintor, ha entès el significat d’uns del quadres que ell ha pintat i, per tant, també l’única persona en el món capaç d’entendre’l a ell. Però el que podria haver estat una història d’amor típicament polida esdevindrà, en poc temps, un remolí de dubtes, de gelosia, de sotmetiment i de bogeria que més prest que tard esclatarà.
Per mitjà d’un estil concís però vibrant, Sábato dota la narració d’un ritme frenètic, que acompanya bé l’atmosfera de tensió, en constant augment conforme la relació amorosa avança i s’introdueixen personatges secundaris prou interessants, com Hunter i Mimí o Allende, el marit cec de María. I xerrant de Maria, quin personatge més misteriós! En contraposició a Castel, de qui el lector sap què pensa en cada moment, María sols se’ns presenta com una dona jove i casada, de comportament erràtic i sovint incomprensible. De totes maneres, ella ja adverteix el següent a Castel, en una de les primeres conversacions que tenen:
“Pero no sé qué ganara con verme. Hago mal a todos los que se me acercan”.
Per descomptat, emperò, el personatge amb més profunditat és el pintor. L’home immers en el laberint de la incomprensió i de la soledat, en el túnel negre que representa la irracionalitat o potser el misteri que ell vol desentranyar amb la relació amb María, l’única persona que ha pogut captar l’essència del seu darrer quadre. L’única persona que li pot aportar la relació d’amor perfecte: la racionalitat, la lògica que Castel necessita per sortir del túnel, del món que no ha entès ni comprès mai. Però el que Castel potser no ha entès és que no hi ha res a entendre: el món no és racional.
“Y en uno de esos trozos transparentes del muro de piedra yo había visto a esa muchacha y había creído ingenuamente que venía por otro túnel paralelo al mío, cuando en realidad pertenecía al ancho mundo, al mundo sin límites de los que no viven en túneles”.
Obra mestra.
Es racó d'en Joan 
Deixa un comentari