Els antecedents del turisme a Menorca: viatgers del segle XX (IV)

Havent repassat les aportacions de tres viatgers del segle XVII, i les de quatre més del segle XIX, destinarem el penúltim capítol d’aquesta sèrie a donar una ullada als escrits de dos visitants de principis del segle XX. Cal tenir en compte que en aquella època ja existien algunes fondes i hotels a Menorca (el Bustamante i el Central maonesos, la fonda de Fornells, una pensió a Ciutadella…), erigits en la dècada de 1880 i pensats inicialment per acollir els mariners que passaven pels ports. Amb tot, durant el primer terç de segle no es pot parlar encara d’indústria turística: abans de la Guerra Civil, a tota l’illa es disposava sols de 150 habitacions sumant pensions, fondes i petits hotels. Cap a principis dels anys seixanta la recuperació de les principals potències europees, l’abaratiment dels costos del transport i altres factors provocaren un increment del turisme que esdevingué un autèntic boom en pocs anys; és el punt d’inflexió que marcarà a les Illes per sempre -en tots els sentits- i la literatura del qual ja no té cabuda dins la sèrie Antecedents del turisme a Menorca, donat que estaríem revisant els inicis -i no els precedents- del nostre turisme.

Mary Stuart Boyd, novel·lista escocesa, emprengué el 1909 un viatge a les Balears, del qual sorgí el llibre The fortunate isles: life and travel in Majorca, Minorca and Iviza (1911). A mode de curiositat, abans de fer el viatge Boyd només havia parlat amb una persona que havia estat a les Illes i que li desaconsellà totalment visitar-les, adduint el següent:

 “T’aviso: no en gaudiràs, estan a un món totalment apart. Ningú entén una sola paraula d’anglès. No hi ha cap turista. No hi ha res a fer. Escolta el meu consell i no hi vagis”.

Emperò ella no en feu cas i emprengué el viatge, desembarcant a Maó. Com és lògic la primera sorpresa és el port, que compara amb el de Portsmouth, si bé reconeix que aquest darrer no arriba al nivell del primer; hi nota igualment una forta influència militar arrel de la presència de vaixells i soldats treballant, que després observa també passejant pel poble (“durant la nostra estada a Maó, crec que mai vam passar per un carrer on no hi fos present l’encant d’un uniforme”).

Quant a l’oferta d’allotjament, expressa que hi ha poc per triar i es decideix pel que li havien recomanat, la Fonda Central a Maó. El menjar d’allà li sembla bo, el servei puntual i les habitacions “escrupolosament netes”, amb llits còmodes. No obstant, desaconsella l’establiment a dones pel fet que ella és “l’única entre més de dues dotzenes d’homes”. També remarca que tot l’espai està destinat a la pernoctació, sense cap sala d’estar apropiada, i que quan l’encarregat vol cridar l’atenció dels clients ho fa “aplaudint fortament en el passadís”.

Comerciants a la Fonda Central de Maó.  Il·lustració de l’original.

Caminant per Maó a Boyd la sorprèn favorablement el bell passeig de l’Alameda i els seus jardins, polits tant a l’estiu com a l’hivern, així com l’existència de l’Ateneu de Maó i els seus membres d’interessos cosmopolites; aquesta darrera visita fou possible en haver-se suspès pel mal temps una excursió als “famosos monuments de roca sobre l’origen dels quals ningú sembla haver arribat a una conclusió satisfactòria”. A Sant Lluís, precisament, aconsegueix pujar a un d’aquests talaiots, del qual no en comprèn el profit ni l’interès, i també deixa una descripció curiosa de la seva primera vista del camp de Menorca: “Al darrera hi havia parets, i després més parets (…) la impressió era de pedres, pedres i encara més pedres – pedres sense absolutament cap límit”.

Boyd, tot i que no visita altres pobles que els tres de Llevant, fa extensibles les seves opinions a tota Menorca, recomanant a molts joves que “han de deixar Menorca i provar fortuna a altres llocs. Em demano si retornaran a aquesta illa rocosa(…)”. En qualsevol cas, a la partida, expressa haver-se sentit menys estrangera que a Mallorca.

Finalitzarem amb unes aportacions de John Ernest Crawford, lingüista anglès, i el repàs del seu llibre de viatges Mediterranean Moods. Footnotes of travel in the islands of Mallorca, Menorca Ibiza and Sardinia, publicat, com Boyd, el 1911 a Londres. Després de destinar moltes pàgines a diverses experiències per les quals passa viatjant per tota l’illa, embriagat a vegades per un excés d’orgull nacional, d’altres prestant massa atenció al caràcter de les persones amb les quals es troba, el cas és que, en conjunt, Crawford ofereix una visió alternativa a la d’altres autors.

En primer lloc, no recomana visitar Menorca excepte als interessats en arqueologia o pintors impressionistes en cerca de postes de sol. Reconeix que la seva experiència no va ser massa infeliç, però que en general la impressió de l’illa és depriment: “mai m’he sentit tan exiliat com quan estava esperant el vaixell de vapor a Maó”. L’illa, amb tot, diu que és habitable, fins i tot còmoda, però de nou, depressiva.

Port de Ciutadella. Fotografia de l’original de Crawford.

 

Crawford descriu també la seva experiència en termes d’allotjament: l’Hotel Bustamante, de Maó, no fa cap esforç per atreure turistes, però compta amb moltes de les comoditats que necessita el viatger comerciant. La fonda de Fornells la qualifica d’excel·lent. Sabem que s’allotjà també a la Fonda Estrella d’Es Migjorn, però no en deixa cap valoració, a diferència del mateix poble (“assolellada villa”) que li sembla el més positiu de Menorca, amb motiu d’una visita com a part de les seves investigacions arqueològiques. Precisament els monuments prehistòrics “conformen el major interès de l’illa”, fet que comprova en visitar un bon grapat de talaiots, taules i navetes. De manera igual queda encantat amb Cales Coves.

Amb relació als pobles, resumeix que Ciutadella és més agradable que Maó, encara que descriu atributs positius i negatius d’ambdues poblacions. De la de Llevant en remarca el port, “el millor del Mediterrani”, però alhora, caminant pels carrers del moll, li dóna la sensació de trobar-se no a una ciutat mediterrània, sinó a un “miserable, trivial i estirat port anglès del segle XVII”. En canvi, es mostra orgullós en observar que l’estil de les cases, els noms dels carrers, les paraules afegides a la parla menorquina i altres aspectes de Maó li recorden la feina ben feta en les anteriors ocupacions angleses.

La població de Ponent “ha escapat la transformació anglesa i preserva el caràcter espanyol més bé que cap altre poble”, les seves amples cases són dignes i existeixen llocs on passar-s’ho bé com el cinema o el Casino Republicano, on l’autor es divertí amb un espectacle de fandango. Com a contrapartida negativa, les places amples es rodegen de “desconsolats palaus del segle XVII els nobles dels quals són a fora gastant les seves rendes a Madrid”. Amb tot, Ciutadella pot ser exemple per la seva valentia de seguir endavant després d’haver sofert la pèrdua de capitalitat, la fugida dels nobles i la mala fortuna de ser un pueblo gris.

I fins aquí la revisió dels llibres dels viatges a Menorca fins al segle XX. Tancarem la sèrie amb el pròxim episodi deixant espai a algunes reflexions i conclusions.

Fonts consultades:

• Boyd, M.S. (1911). The fortunate isles: life and travel in Majorca, Minorca and Iviza. Londres: Methuen & Co. Ltd.
• Crawford, J.E. (1911). Mediterranean Moods. Footnotes of travel in the islands of Mallorca, Menorca Ibiza and Sardinia. Londres: Grant Richards Ltd.

Nota: les cites en català dels textos d’ambdós autors són traduccions personals de l’anglès.