Els antecedents del turisme a Menorca: els viatgers del segle XIX (III)

En les dues publicacions anteriors hem estudiat les figures més importants del segle XVIII i principis del XIX en donar a conèixer Menorca. John Armstrong, José Vargas i André Grasset de Saint-Sauveur s’identifiquen plenament amb la idea del viatger aventurer que, amb recursos més bé escassos (sobretot en el cas d’Armstrong) s’atreviren a recórrer l’illa, estudiar-la i estendre’n la seva idiosincràsia en forma de publicacions.

En aquest article i en el pròxim parlarem dels viatgers del segle XIX, molt més nombrosos que els del segle anterior i amb més referències al seu abast, però de vegades amb històries prou interessants com per dedicar-los unes línies.

Un dels autors més curiosos és el cronista Antonio Flores, qui per odre d’Isabel II acompanyà els monarques espanyols en un viatge per les costes mediterrànies. Arribats a Menorca l’any 1860, en la seva obra Crónica del viaje de Sus Majestades y Altezas Reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón en 1860 destinà més de 30 pàgines a l’illa, oferint una visió particular des del seu lloc privilegiat.

A diferència d’altres cronistes, com que Flores viatjava amb els monarques i aquests desembarcaren al port de Ciutadella, descriu Menorca començant per la població de ponent. El Palau Torre-Saura -on es van allotjar els reis-, la Catedral, el Passeig des Born (“espacioso y bellísimo”) i el seu obelisc, els palau de Martorell i Vigó i les altres residències senyorials capten l’atenció dels reis i de Flores. Per altra banda, remarca diverses tradicions i costums dels ciutadellencs que li foren explicades per un ciutadà que els va fer de guia improvisat; de les festes de Sant Joan escriu el següent:

“(…) pero supimos que eran los payeses de los alrededores de Ciudadela, los cuales son tan diestros en montar á caballo , que el dia de San Juan van á la ciudad á justar y correr, haciendo difíciles ejercicios en los más indomables potros”.

Els monarques de passeig per Ciutadella. Il·lustració de la primera edició.

Sobre l’economia del poble comenta que és essencialment agrícola i en el cultiu dels camps “poco tiene que envidiar á los mallorquines”. Anota també que la indústria de la sabata, la més desenvolupada, realitza grans exportacions cap a Amèrica.

Si els reis havien quedat satisfets amb Ciutadella, de Maó s’endugueren una sorpresa majúscula: el poble havia construït un arc del triomf per a l’ocasió, adornat totes les cases i organitzat la rebuda amb una multitud de filletes vestides de blanc, tirant flors i amb orquestra inclosa, a més de les autoritats competents. Influït o no per aquestes circumstàncies, la veritat és que Flores concedeix més pàgines a la descripció de la ciutat de llevant que a la resta de l’illa en conjunt:

“Es sumamente bella la vista que se disfruta al entrar en Mahon sobre las aguas diáfanas y tranquilas que forman el pavimento de una larga calle de hermosos edificios, de elevadas colinas y de caprichosos islotes. Hay en aquel laberinto de calas, de promontorios y de edificios que surgen del agua, algo que recuerda los canales que cruzan la ciudad de Venecia”.

Segueix amb el detall de l’interior del poble:

“La regularidad de las calles, la belleza de las construcciones , el aseo de los edificios y el revoque de las fachadas , en las que apénas se ven otros colores que el blanco y el amarillo oscuro  (…), todo infunde una alegría difícil de explicar, pero fácil de sentir”.

Destina també un capítol sencer a la fortalesa de la Mola després d’esmentar, novament, la magnífica benvinguda i el preciós adornament de tots els carrers i edificis. Quant al port de Maó, de forma estranya es limita a apuntar que és “espacioso, cómodo y segurísimo”.

Amb tot, l’aspecte que potser més crida l’atenció dels reis és la grandíssima devoció religiosa dels menorquins al catolicisme després de les dominacions angleses. L’autor, visiblement impressionat, escriu: “El Catolicismo no tiene un pueblo donde la unidad religiosa se conserve tan pura como la guardan y la observan los isleños de Menorca , y con especialidad los de Ciudadela”.

Quant a la resta de poblacions, comprensiblement Flores no en destaca res: el viatge dels reis contemplava sobretot Ciutadella i Maó, en el seu camí només s’aturaren uns moments a Es Mercadal i Alaior.

Un altre autor a mencionar és Francisco Verdejo Páez, que a la seva Descripción general de España e islas dependientes de ella (1827) afegeix aportacions com que el comerç de Menorca és totalment ruïnós, donat que les importacions superen en molt les exportacions, limitades a vins, llana, formatge, mel, cera i tàperes en “corta cantidad”; o que, mentre el marisc és excel·lent, el peix resulta insípid. Si bé destaca la religiositat i obediència cega al seu govern, es queixa de la indiferència política dels menorquins,  sobretot els d’interior, en als assumptes europeus i “aun de España”, així com del poc interès en la manufactura (“no habiendo en la isla fábrica que merezca la consideración”) i en no voler millorar les condicions econòmiques en general, crítica que fa extensible a tots els illencs:

“De todo esto (referint-se a la possibilitat d’explotar mines de ferro, canteres de màrmol i salines) se podia sacar mucho partido , igualmente que de la agricultura, si los menorquines tuviesen menos indolencia y se dedicasen con mas aficion á la agricultura (sic)”.

Açò sí, els habitants “son acérrimos defensores de sus antiguas costumbres y rutinas”.

Francis Schroeder, militar estatunidenc i home intel·lectualment inquiet, també visità Menorca a mitjans del segle XIX i plasmà les seves vivències de forma minuciosa en un diari (Shores of the Mediterranean with sketches of travel, 1846). Allotjat a Maó, la major part de les impressions de l’autor corresponen a aquest poble: del mateix l’esglaia l’òrgan de l’església, un dels més grans del món, que “fa tremolar les parets”, i esmenta que les finestres, balcons i miradors de les cases més grans són propicis per “festejar, tocar la guitarra o conversar” baix la llum de la lluna.

Portada del llibre de Schroeder.

Ciutadella, amb la seva muralla encara en peu (fins al 1868 no començarà a demolir-se) cridà l’atenció de Schroeder: “mai he vist unes parets de muralla de poble més ben construïdes que aquestes”.  El castell de Sant Nicolau és “un castell en miniatura polit” i a la posada Sintas menja sopa, peix, perdiu i xocolata, però es queixa de la mala qualitat del vi. Al fosquet surt a passejar pels carrers i es troba amb gent que canta amb guitarres i castanyoles, intenta comprar a alguns comerços i torna a la posada. Ensoldemà descriu problemes a l’hora de pagar els serveis d’un dia de posada: l’encarregada li demana 7 dòlars, quan pel mateix servei a la posada d’Es Mercadal només ni havien cobrat un i mig. Després de discutir una bona estona i alguna amenaça amb el senyor de l’establiment, Schroeder deixa la meitat del que li havien exigit i se’n va.

Menorca, en general, és vista per l’autor com “una província espanyola esgotada des de la partida dels anglesos”. Remarca positivament la història, el clima, la fertilitat de la terra i els ports, però considera que el pensament, la religió o l’educació es troben molt endarrerides: “tot allò social o polític duu un retard de 200 anys respecte als països pròspers”.

Finalitzarem amb una ressenya més sobre el caràcter dels menorquins de mitjans del segle XIX, en aquest cas des de l’òptica del doctor Fernando Weyler y Laviña (Topografía físico-médica de las Islas Baleares, 1854):

“Son igualmente robustos, de fuerzas bastante pronunciadas, reservados, poco bulliciosos, de carácter susceptible, inclinados á las venganzas y ódios inveterados en otros tiempos; aunque no belicosos valientes; diestros en toda clase de obras, económicos, hospitalarios y morigerados. Entre ellos son muy raros el asesinato, las riñas, los verdaderos robos y toda clase de crímenes.”

Fonts consultades:

• Flores, A. (1860). Crónica del viaje de Sus Majestades y Altezas Reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón en 1860. Madrid: Imp. Rivadeneyra.
• Schroeder, F (1846) Shores of the Mediterranean with sketches of travel (p. 21-50). London: Murray.
• Verdejo, F. (1827). Descripción general de España e islas dependientes de ella. Tomo 2 (p 226-231). Madrid: Imp. de Repollés. Recuperat de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/CSIC000681365_V02/234/
• Weyler, F. (1854). Topografía físico-médica de las Islas Baleares y en particular de la de Mallorca. Palma: Imp. Pedro José Gelabert.

Nota: les cites en català del text de Schroeder són traduccions personals de l’anglès.