Literatura: Els ceps de la ira (John Steinbeck)

Sinopsi:

Estats Units. Anys trenta. Després del crack de 1929, el país es troba en una greu recessió econòmica i amb taxes d’atur que arriben al 25%. La inestabilitat social es palpa als carrers, on la fam incrementa la violència i els robatoris per aconseguir un tros de pa. Molts estatunidencs de l’Oest Mitjà i altres regions, afectats no només per la crisi econòmica, sinó també pel Dust Bowl (unes tempestes de pols que perjudiquen greument el sector agrícola), opten per deixar-ho tot i emigrar a la fèrtil Califòrnia, la terra promesa on tothom -açò creuen- pot trobar feina i començar una nova vida.

Opinió:

John Steinbeck – Nobel de literatura californià, orgullós del seu país i amb una gran sensibilitat humana- té vint-i-set anys quan esclata el crack del 29. Una dècada més tard publica l’obra que el consagrarà com a escriptor: The grapes of wrath, o Els ceps de la ira en català. L’objectiu de Steinbeck en escriure aquest llibre, a més d’assenyalar l’abús del poder dels bancs i les grans empreses, és per damunt de tot denunciar les terribles condicions de vida i penúries dels emigrants dels anys trenta en el seu èxode cap als estats de la costa oest, així com la xenofòbia que pateixen per bona part de la població que tem perdre els seus propis llocs de treball.

La novel·la es divideix en tres parts. La primera introdueix el personatge principal, Tom Joad, un dels fills de la nombrosa família Joad, la qual es dedica a l’explotació d’una granja. Tom, després d’uns anys a la presó, torna a casa per descobrir que no hi queda res: el banc els hi ha llevat la granja on la família havia viscut i treballat durant generacions. La segona part, ja amb Tom reunit amb la resta dels seus familiars, narra el llarg i dificultós viatge que emprenen els Joad cap a Califòrnia amb un camió mig avariat, els doblers justs per sobreviure unes setmanes i el temor per la incertesa del futur, però alhora amb la il·lusió del qui sap que no té res a perdre i tot a guanyar: en aquest cas, l’oportunitat de trobar una feina.  En la darrera part, després d’algunes desgràcies i molt de passar pena, es descriu la vida de la família ja instal·lada a Califòrnia, la decepció en veure que el panorama no és l’esperat i la desesperació per sobreviure.

Edició en castellà de Cátedra

Amb uns personatges profunds i humans, Steinbeck aconsegueix un retrat tan dur, cru i realista de la condició humana que per moments resulta inevitable sentir fàstic de la nostra pròpia espècie. Gairebé tots els personatges ofereixen aspectes interessants, però potser en podríem destacar dos: el propi Tom Joad, qui crec que encarna la impulsivitat però alhora la valentia, les ganes de seguir endavant i de viure, i la figura de la Mare que duu el pes de la família, pren les decisions importants i és sensata i amb sang freda; ho demostra al llarg de molts episodis, alguns força emotius i/o dramàtics, com quan aconsegueix desfer-se d’uns inspectors que volen fer baixar del camió a la seva mare en estat agònic.

La xenofòbia cap als okies, malnom que adoptaren els californians per denominar els immigrants d’Oklahoma -de pell blanca, tan o més americans que ells mateixos- és l’altre aspecte que Steinbeck representa magistralment: la policia, els empresaris i els seus encarregats i els propis grangers de Califòrnia destil·len temor i odi a parts iguals cap a tot estranger. En els seus encontres amb la família Joad serà quan aquest comportament es viurà de forma més directa, per mitjà d’intenses converses i situacions abusives.

L’estil de Steinbeck, directe i sense floritures, amb expressions malsonants en els diàlegs, ajuda a transmetre i endurir el caràcter realista de la novel·la. Algunes crítiques cap a l’autor californià, precisament, es fonamenten en l’abús del sentimentalisme; si bé és cert que hi ha moments amb una càrrega emotiva molt alta (el patiment creixent de Rose of Sharon o l’episodi de la inundació per les pluges, per exemple), crec que aquests es van administrant en les dosis adequades, combinats amb episodis més simbòlics (el famós del de la tortuga) i d’altres purament tècnics, com quan es descriuen amb detall les avaries i reparacions mecàniques del camió.

He afirmat abans que llegint Els ceps de la ira un arriba a sentir fàstic de pertànyer al gènere humà. No obstant això, és just reconèixer que la representació de la misèria troba la rèplica en moments que tornen a fer creure en l’amor i la humanitat: els intents de la mare per mantenir la família unida, la tendresa de l’oncle John o la confraternitat amb els altres immigrants al campament estatal en constitueixen només tres mostres.

Menció especial mereix l’extraordinari final, mescla de desolació i esperança, on el personatge de Rose of Sharon duu a terme un acte altruista inimaginable amb un desconegut, d’aquells que es queden gravats a la memòria per sempre.

En la meva opinió, ens trobem davant una novel·la amena, escrita de forma correcta i amb una història i personatges excel·lentment construïts que en conjunt assoleixen de ple l’objectiu principal: la denúncia social de la misèria i les penúries d’un episodi negre en la història dels Estats Units. Una obra mestra, en definitiva.

John Steinbeck tingué problemes en publicar Els ceps de la ira: l’acusaren de comunista, veié la seva obra prohibida en determinades ciutats i públicament cremada. La pel·lícula homònima de John Ford, que s’estrenà un any més tard -també amb algunes censures- ha passat a la història com un dels mites del cel·luloide; personalment crec que, essent una producció correcta, està molt per davall del llibre. Però d’açò potser en rallarem en un altre article.